Antichrista

A seminari ens hem tingut que llegir el llibre d'Antichrista de Amélie Nothomb us adjunto la meva reflexió personal sobre el llibre:

Primerament, no se com començar la veritat, altres companyes que ja s’havien llegit aquest llibre ja m’havien anticipat que era una mica estrany, però no hem pensava que fos per tant.

Un cop finalitzada la lectura puc afirmar que no és un llibre que m’hagi entusiasmat ni molt menys, m’esperava una altra cosa. Sí que és cert que al principi del llibre et venen ganes de continuar llegint per esbrinar els fets que passaran, però arriba un moment en que és molt monòton i llavors desapareix aquesta intriga i emoció.  

Tampoc entenc perquè ens l’hem llegit quan segurament hi hauran molts més llibres interessants referents a l’educació i enfocats als nens.

A diferència de l’altre llibre que vam haver de llegir “Ha de ploure cap amunt”, no puc dir que hagi après tantes coses com en l’altre, però si que és cert que et fa pensar i reflexionar molt sobre el tema de l’egoisme i el fet de que sempre hi ha un líder. Aquest tema està molt relacionat amb l’escola i poden haver-hi casos en alguna aula. És aquí quan les mestres juguen el paper clau per tal que no passi o solucionar-ho.

Un factor que m’ha passat ha sigut que l’he relacionat amb un cas que va passar a la meva escola, concretament a la meva classe i potser al recordar-ho no ha sigut agradable, ja que en aquest cas la persona que ho estava passant malament era un nen innocent que ja s’havia quedat amb l’etiqueta de “friki”. No tenia personalitat, no reflecteix exactament aquest cas, perquè els nens no eren amics però si que hi havia aquest punt de deixar-se emportar per l’altre. L’altre nen al veure que al fer això la resta dels companys el miraven i li prestaven atenció va fer que continues fins que el nen afectat va decidir marxar de l’escola per tal d’evitar-lo.

És un exemple de molts que passen avui en dia, en el meu cas va passar a tercer de primària encara que es donen molts més casos en l’etapa de l’adolescència.
També m’ha fet pensar que potser l’autora Amélie Nothomb, va passar per un cas d’aquest tipus en la seva etapa com adolescent hi amb aquest llibre s’ha pogut expressar i expulsar tota la ràbia que contenia dintre i per això ha volgut expressar aquesta impotència.

Per una altra banda, aquesta manera d’explicar les coses i els fets era com ho volia l’autora i tindrà una explicació, que jo personalment no la he  trobat.

Referent a l’autora mai havia sentit parlar d’ella, però he buscat una mica la seva biografia com a escriptora i té bastants llibres publicats. Encara que la seva primera impressió cap a mi no ha sigut molt bona degut a la lectura del seu llibre “Antichrista”, intentaré que no influeixi alhora d’haver-me de llegir un altre exemplar de la seva llista de llibres.

Alguns dels seus llibre llibres són: Atentado (1997), Cosmética del enemigo (2001), Diario de golondrina (2008), Higiene del asesino (2009), Orden y mando (2010) o Una forma de vida (2012).
Els títols no es que hem cridin molt l’atenció i semblen tristos i que passaran desgracies, però això no ho sabrem fins que no els haguem llegit així que no puc opinar.

Com a conclusió final, com s’ha vist amb els arguments esmentats anteriorment no m’ha agradat el llibre i menys el final. Ha sigut un final fred i que m’ha deixat indiferent i molt sobtat, no t’ha donat temps a assimilar el que havies llegit que ja s’havia acabat. Tot i així animo a tothom a que és llegeixi el llibre per poder veure aquestes diferències socials i poder-les evitar en qualsevol moment.